VIATGE A UN MON MES JUST

El mon viu a una velocitat vertiginosa, mentrestant la societat de la qual ens a tocat formar part es desenvolupa i s’obre camí cap a la deshumanització.

Molts cops quan un mira al seu voltant es dona compte que solament un mateix pot canviar el curs del seu viatge, i així contribuir amb el seu esforç a sociabilitzar la societat.

Però ningú a dit que aquest viatge serà un viatge planer. Sovint ens trobarem amb dificultats imposades per les mateixes persones que diuen anar en la mateixa direcció que nosaltres. I es que la idea de viure un carnestoltes els 365 dies de l’any esta molt aferrada en aquesta societat, tothom diu ser algú que realment no és.

Tothom intenta amagar el seu jo i així poder ser admès en una societat on nomes es acceptat qui segueix a uns líders sense escrúpols, com si es tractes d’un ramat d’ovelles.

Aquest mon no necessita aquest tipus de líders, ni de persones, el que necessita son persones disposades a ensenyar el seu jo tal com és, amb els seus pros i els seus contres, perquè siguem clars, ningú es perfecte.

A la velocitat que viatgem es necessiten persones implicades. Implicades amb tot el que ens envolta i que deixin a un costat l’egoisme personal que tant gratuïtament s’utilitza. Persones capaces de posar-se en la pell dels qui estan al seu costat i que expirin una mica de solidaritat.

No parlo d’una solidaritat econòmica com ens volen fer creure tants i tants anuncis que ens injecten per la TV, per això ja existeixen organitzacions, països, governs i demes ens, que nomes han de fer la seva feina com cal per poder pal·liar aquest vuit que tenim, i fer així que aquest tipus de solidaritat rutlli.

Jo parlo duna solidaritat física, que s’aplica en el dia a dia i que només requereix de ganes, temps i esforç. Sociabilitzar-se sembla que impliqui un gran esforç per part de la població, però no es pitjor formar part d’un ramat d’ovelles on la condició es deixar de ser nosaltres mateixos i deixar que ens dirigeixin?

Es l’hora d’elegir a quin costat volem pertànyer, siguem gestos i lluitem per fer-ho possible!!!!

RENOVAR-SE O MORIR

Ahir al mirar en el cel vaig tornar a veure voltors volant en cercles a sobre del meu poble.

No és el primer cop que apareixen però cada vegada volen més baix, hem sembla que l’olor de carn putrefacta comença a ser patent fins i tot en els nassos més selectes.

Els polítics d’avui dia no saben que es fer política, es pensen que estar al capdavant d’un ajuntament significa tenir impunitat per utilitzar uns diners i unes infraestructures com si fossin seves, quan en realitat és a la inversa.

Tot el que es gestiona és de la població, de les persones que amb el seu esforç lluiten dia a dia per tirar endavant.

Tan compicat es actuar com un gestor d’una comunitat?

On davant d’una reforma o una despesa primer pregunta als propietaris per saber si estan d’acord.

Crec que tenim el concepte del que significa política equivocat.

Perquè no s’escolta la veu del poble?

Perquè no se li pregunta abans de fer quelcom?

Lluitem per una política justa del i per al poble!!!!!!!

DISCAPACITATS INTEL·LECTUALS, UN MON PARAL·LEL?

Fa 11 anys que treballo amb persones amb discapacitats. Quan vaig començar, no sabia absolutament res d’aquest tipus de col·lectiu. Tot i amb això, jo ja tenia el meu estereotip  creat, suposo que el mateix que té la majoria de la gent: unes persones malaltes, en alguns cassos agressives, totalment dependents, que es passen el dia bavejant, que no s’adonen de res i sobretot, que cal mantenir el mes allunyades possible dels meus fills, entre moltes altres coses!...  

El problema, és el de sempre. Ens fa por el desconegut i és que ni tan sols  ens hem molestat en conèixer res del que els envolta.

Un cop he estat dins d’aquest món i he tingut ocasió d’anar coneixent el seu entorn, m’he adonat que tots els pensaments i creences que havia interioritzat envers  ells, no tenen res a veure amb el que realment és el seu dia a dia, en definitiva, la seva vida!

Són persones que estan al mateix nivell que les denominades persones “ Standard “. Sí, tenen una disminució, però això no vol dir que siguin inferiors a aquelles persones que  no la tenen. Son persones molt més expressives i afectuoses que els nosaltres i, si mai he necessitat qualsevol cosa, estic en situació d’afirmar que tinc la seguretat que estaran allí per donar-me un cop de mà.

No tenen la mateixa perspectiva de la vida que la resta de mortals. Els  diners, o qualsevol assumpte que es trobi dins l’escala material o sentimental, i que normalment, trasbalsa l’equilibri dels “Standards”, per ells, no té importància, amb la qual cosa, la seva vida, al marge de la disminució, és una vida plena. Hem de tenir clar, que aconsegueixen ser persones molt més felices que nosaltres.

El meu dia a dia amb ells, m’aporta moltes coses, algunes més bones que altres, però el que és indiscutible és que molts cops, viure una vida senzilla i simplificada, és molt millor, molt més gratificant i enriquidor, que la vida que acabem vivint els “Standards”.

He estat convivint amb ells, i m’han ensenyat i he aprés que, ser un “Standard”, no vol dir necessàriament,  ser una gran persona, ni viure més feliç, ni ser superior a ells. Sinó que, ben al contrari, molts cops som pitjors persones que ells, no vivim ni la meitat de feliços que ells i, molts, però molts cops, som molt inferiors a ells com a éssers humans.

Així doncs, perquè creem una vida paral·lela on els enquadrem a ells?  Perquè no volem que formin part de nosaltres ni de la nostra societat, quan realment i, probablement, la farien millor?

Realment, qui viu una vida paral·lela o un vida plena? Ells o Nosaltres………… ?