Fa 11 anys que treballo amb persones amb discapacitats. Quan
vaig començar, no sabia absolutament res d’aquest tipus de col·lectiu. Tot i
amb això, jo ja tenia el meu estereotip creat, suposo que el mateix que té la majoria
de la gent: unes persones malaltes, en alguns cassos agressives, totalment
dependents, que es passen el dia bavejant, que no s’adonen de res i sobretot,
que cal mantenir el mes allunyades possible dels meus fills, entre moltes
altres coses!...
El problema, és el de sempre. Ens fa por el desconegut
i és que ni tan sols ens hem molestat en
conèixer res del que els envolta.
Un cop he estat dins d’aquest món i he tingut ocasió
d’anar coneixent el seu entorn, m’he adonat que tots els pensaments i creences
que havia interioritzat envers ells, no
tenen res a veure amb el que realment és el seu dia a dia, en definitiva, la
seva vida!
Són persones que estan al mateix nivell que les
denominades persones “ Standard “. Sí, tenen una disminució, però això no vol
dir que siguin inferiors a aquelles persones que no la tenen. Son persones molt més expressives
i afectuoses que els nosaltres i, si mai he necessitat qualsevol cosa, estic en
situació d’afirmar que tinc la seguretat que estaran allí per donar-me un cop
de mà.
No tenen la mateixa perspectiva de la vida que la
resta de mortals. Els diners, o
qualsevol assumpte que es trobi dins l’escala material o sentimental, i que normalment,
trasbalsa l’equilibri dels “Standards”, per ells, no té importància, amb la
qual cosa, la seva vida, al marge de la disminució, és una vida plena. Hem de
tenir clar, que aconsegueixen ser persones molt més felices que nosaltres.
El meu dia a dia amb ells, m’aporta moltes coses,
algunes més bones que altres, però el que és indiscutible és que molts cops,
viure una vida senzilla i simplificada, és molt millor, molt més gratificant i
enriquidor, que la vida que acabem vivint els “Standards”.
He estat convivint amb ells, i m’han ensenyat i he
aprés que, ser un “Standard”, no vol dir necessàriament, ser una gran persona, ni viure més feliç, ni
ser superior a ells. Sinó que, ben al contrari, molts cops som pitjors persones
que ells, no vivim ni la meitat de feliços que ells i, molts, però molts cops,
som molt inferiors a ells com a éssers humans.
Així doncs, perquè creem una vida paral·lela on els enquadrem
a ells? Perquè no volem que formin part
de nosaltres ni de la nostra societat, quan realment i, probablement, la farien
millor?
Realment,
qui viu una vida paral·lela o un vida plena? Ells o Nosaltres………… ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada